coquet -ta

Els diccionaris habituals arrepleguen (consulta: 07.09.2021) la forma femenina d’este substantiu i adjectiu:

(diec) coqueta 1 f. Dona que cerca de plaure als homes. És una coqueta. 2 adj. Aquella noia és molt coqueta.
(dnv)
coqueta adj. i f. Que coqueteja (una dona).

En realitat, al no incloure la forma masculina coquet, es separen tant del francés coquet -ette (veg. tlfi) com de les possibilitats de la coqueteria («Qui a le souci de plaire», tal com ho sintetitzen en francés), possibilitats que pareix que el dnv intuïxca en les definicions tant del substantiu coqueteria com del verb coquetejar:

coqueteria
1. f. Acte o afalac propi d’una persona coqueta.
2. f. Desig de fer-se valdre, d’agradar els altres.

coquetejar
1. v. intr. En el joc amorós, donar senyals sense comprometre’s en excés. En les festes coquetejava amb tot el món.
2. v. intr. Tractar d’agradar per vanitat amb mitjans premeditats. Li agradava molt coquetejar.
3. v. intr. Tindre, algú, contacte amb una activitat, un partit o una ideologia sense arribar a un compromís ferm. En la seua joventut va coquetejar amb el trotskisme.

Podem observar que parlen «d’una persona» o d’«algú». En canvi, en coqueta, a banda que la definició em pareix massa incidental o conjuntural, afig una restricció innecessària a les dones, ateses les altres definicions de coqueteriacoquetejar. Curiosament, el Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern sí que va arribar a tindre un poc en compte la possibilitat de la coqueteria masculina:

Coquet
Fragment del Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern.

A pesar que sí que són habituals les referències a la coqueteria referida a hòmens, no és tan habitual l’ús de coquet, però sí que podem localitzar eixa forma referida tant a persones com a altres elements (veg. «molt coquet» i altres cerques i troballes possibles en Google Llibres).

garrofa

La garrofa (Ceratonia siliqua) rep denominacions diferents (garrova; planta: garrofer, garrofera, garrover, garrovera) tant per la variació dialectal com perquè hi ha diverses varietats de garrofes. Sense fer distincions entre varietats, hem recopilat les denominacions següents:

Denominacions relacionades amb la planta i els fruits: badoc, banya de cabra, banyeta, blau, bledà, bord (o borda), bord de flor, borrell, borrer, borrera, boval, bugader, bugadera, carrasquenya, cassuda negra, cassuda roja, catxes (o catxa), catxeta, comuna, costella, costella d’ase, costella de bou, costellera, costellut, culona, de la faveta, de la mel, de la vora roja, de moro, de ramell, de santa Maria, del masclet, del pom, del pom d’Artana, del pom negre, del pom roig, del pom roig d’Onda, del rallador, del varejat, d’en Pau, des mestre, d’espilluc, duraió (o duraiona, uraiona), faldat, fina, garrofina, garrover, judeo, judio, llindar, llisa, matalafam, matalafera, melar, meler, melera, mollar, negra, negre, negreta, panesca, pentinat, pic d’abella, roja, rojal, roquer, rossa, tendral, vedriana, vera, vermella, vieta, xopeta…

Alguns enllaços amb més dades:

  • Carbonell, Tormo, Colomina (2011): Tresor del valencià meridional
  • Govern de les Illes Balears (consulta: 27.07.2021): «Varietats locals de les Illes Balears»
  • Herrero Cabanyes, Josep (consulta: 27.07.2021): «El cultiu de les garrofes»
  • Johannis Mallorca (consulta: 27.07.2021): «Investigació varietats de garrover de Mallorca»
  • Nocions de Territori (consulta: 27.07.2021): «El Garrofer [Ceratonia siliqua L.]»

 

pro rata temporis

Pro rata temporis
Mostra d’ús de «pro rata temporis» en el francés del segle XVIII.

En la clàusula 4 de la Directiva 199/70/CE del Consell de la Unió Europea s’indica:

Quan siga adequat, s’ha d’aplicar el principi pro rata temporis.

Eixa expressió llatina significa ‘proporcional al temps’. És una expressió prou usual en l’àmbit notarial, la comptabilitat o el dret internacional.

com + per a/perquè

La gramàtica de l’iec (29.3.5.f) indica que no és propi de l’ús formal el contacte entre la conjunció com (la gramàtica de la rae diu que és una conjunció en 13.16.f) i la preposició o la conjunció final del sintagma posterior (que correspon a la segona part d’una construcció consecutiva). Josep Ruaix (1994) considerava que eixa construcció era «defectuosa»,  però la normativa actual preferix tractar-la com a tret estilístic associat als diferents registres.

Per tant, eixa construcció, que segons l’institut s’ha estés «darrerament», és correcta i, a més, habitual en els registres informals. L’Ésadir ha sintetitzat la qüestió en un quadre;  podem afegim alguns exemples més que mostren que la construcció s’estén a tots els registres:

  • Josep Cuní, «Paraula, missatge, responsabilitat», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «en transmetre aquestes novetats, ho fem de manera planera com perquè ajudin a formar-nos —als oients, als espectadors— un nou nivell, si em permeten, intel·lectual».
  • Vicenç Villatoro, «Paraula i imatge com a informació complementària», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «i ho feia —espero— acceptablement bé, tant com perquè em fitxés un dia tv3 i em posés a la redacció d’informatius».
  • Jordi Llovet, segons el llibre Converses literàries de Marta Nadal (1991): «però, en canvi, allà s’ha continuat produint perquè s’ha donat el bagatge suficient, als futurs lectors, com perquè no s’esverin davant d’una formulació assagística difícil de llegir, de pair, de treballar».
  • Miquel Porter i Moix, «Resum d’una experiència metodològica, com a homenatge», Anthropos, 58 (1986): «Indubtablement, la gran majoria dels universitaris eren consumidors de mercaderies cinematogràfiques i televisives, però pràcticament cap d’ells tenia coneixements suficients com per a intentar una aproximació científica […]».  
  • Quaderns de l’exili (1943): «hauríem pogut tenir a mà una força armada amb la necessària eficiència com per a fer avortar el moviment».  

A més d’això, la gramàtica de l’institut també considera poc adequada per als registres formals la construcció consecutiva tant/tan… com… seguida d’una construcció final. Amb tot, podem documentar eixa construcció qualsevol registre:

  • Quaderns de l’exili (1943): «[…] no va ser mai tan precària com per a abandonar-se sense remei a un art estranger».
  • Llorença Villalonga, Les temptacions (1966; edició de 2015): «Dona Francisca no era tan esburbada com per a recomanar-lo i respondre d’aquell perdut».
  • Vicent Ventura, «Tots els camins condueixen al psoe?», Vicent Ventura: un home de combat, a cura de Francesc Pérez i Moragon i Rafael Fresquet (1998): «Qui pot ser tan ingenu com per a creure que quan es produesca aqueixa substitució, el psoe reformarà l’aparell de l’Estat […]». 
  • Honoré de Balzac, Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà (2010): «atès que n’era tan amic com per a tornar a crucificar Crist si li ho hagués demanat […]».
  • Joe Abercrombie, «Temps durs sempre», Canalles, traducció de Valentí Martí i Sansaloni, revisió de José A. López Camarillas (2017): «no era tan idiota com per a creure això […]».

sectoritzar

Este verb no apareix encara en els diccionaris, però té un cert ús en llenguatges d’especialitat (educació, economia, paisatgisme), on apareix amb el substantiu sectorització (que tampoc apareix en els diccionaris habituals).

Una fitxa antiga del Termcat recollia el verb com a transitiu, i el definia «fer una sectorització». Ahir (08.07.2021) van respondre que consideren vàlids els dos termes:

Tant el verb sectoritzar com el substantiu sectorització són adequats en català i tenen ús en diversos àmbits.

Les definicions de sectorització són (consulta: 09.07.2021):

sectorització
(economia) f. Divisió en sectors.
(educació especial) f. Disseny dels serveis educatius externs als centres educatius de manera que les necessitats educatives especials de tots els alumnes es puguin atendre en el seu entorn geogràfic proper.
(paisatgisme) f. Divisió, durant la fase de disseny, de la superfície que es regarà seqüencialment en sectors coherents.

guixarot

Joc de fer guixarots
Joc de fer guixarots.

La paraula guixarot és una variant poc documentada de guixot ‘gargot, garramanxo’ que no apareix en els diccionaris i sobre la qual s’interessava una companya de l’Aoetic.

Com a documentació escrita, la podem trobar en obres de Jordi Puntí (Manlleu; veg. Google Llibres). A més, la xarxa també arreplega curiositats com un «joc de pintar fent guixarots» . A més, és significatiu pel que fa a l’extensió del terme la llibreria El Guixarot (Taradell) o el fet que s’utilitze esta paraula en les «Activitats de repàs de nivell Intermedi. Gramàtica i vocabulari» del bloc del Servei de Llengües de l’UAB (veg. pdf del 2013), on hi ha l’exercici següent en què cal localitzar el sinònim de gargot:

3. Hi ha qui pensa que les pintures de Miró són gargots que podria fer un infant.
a) guixarots b) fuetades c) grolleries

També podem documentar que es tracta també d’un cognom (veg. Ginés Guixarot); a més, hi ha la variant guixerot, que és un malnom de Felanitx (veg. Els malnoms felanitxers contemporanis de Miquel Roselló i Mesquida):

Nom: Guixer (2)
Transcripció fonètica: [ɟi’ʃe] Variants formals: guixer/a, guixeret/a, guixerot/a
Significat: Guixaire; qui treballa en guix, o qui ven guix (DCVB)
Documentació (font):
Història i cultura popular:
Motivació: Malnom motivat per l’ofici o ocupació d’algun dels membres de la família que el porta.
Etimologia: derivat del llatí gypsu, “guix”. (DCVB)
Cognom/s: Febrer

 

alegar

Les curiositats de l’ortografia fan que també hi haja un verb alegar (consulta: 05.07.2021) en valencià. El diccionari de l’acadèmia el definix amb una remissió al sinònim aregar:

aregar
1. v. tr. Ensinistrar (una bèstia) per al treball.
2. v. tr. Instruir o ensinistrar (a algú) en algun treball o algun negoci.

Per tant, convé que recordem que no és el mateix alegar (o aregar) que aŀlegar.

cambril

Este terme fa referència a una part de les esglésies catòliques:

(dnv) cambril
m. ART/REL. Cambra elevada i accessible que hi ha sovint darrere dels altars presidits per una imatge que rep una especial veneració.

Com que sol ser un element que hi ha darrere del sagrari, es denomina sovint més específicament trassagrari o reresagrari, termes que no apareixen en els diccionaris.

estapolany

Recopilant dels diccionaris habituals, esta paraula té les accepcions següents (consulta: 24.06.2021):

(gdlc) m. OFIC. ant. Tap.
(dnv) m. MED. Bastonet amb una monyica de cotó-en-pèl, de gasa o d’un altre material, utilitzat per a fer tocs en la boca i en la gola.
(dnv) m. OFICIS Bastó amb un tros de drap o d’estopa lligat en l’extrem, que s’utilitza com a tap o per a altres usos.
(diec) m. [ED] [LC] Tap fet d’estopa, d’un tros de drap, lligat a l’extrem d’un bastonet que s’introdueix a la boca de les cavalleries quan convé mullar-los alguna nafra amb vinagre.

Pel que sembla, els falta una accepció del món de l’art, tal com documenta el llibre d’Antoni Pedrola i Font Materials, procediments i tècniques pictòriques (1982-1988; consulta: 24.06.2021):

estapolany
Pa de fusta generalment tornejat, de 70 a 80 cm. de llargària, que porta lligat a un extrem una monyeca feta d’estopa recoberta de drap o de pell per tal de no malmetre la superfície damunt la qual es recolza, i s’empra a manera d’estintol per recolzar-hi la mà amb la qual es pinta, mentre és sostingut amb l’altra (cast. tiento).

El sinònim aguantabraç
Hi ha qui en diu també aguantabraç (veg. Vocabulari de belles arts, uab, 2007), però esta paraula no apareix en els diccionaris habituals, a pesar que sí que és un terme usual en el camp pictòric (possiblement més usual que estapolany).

brulot

El company Josep Lozano localitza esta paraula en el diccionari de Martí Gadea (1891). Es tracta d’una paraula agafada del francés brûlot. Segons TLFi:

Vx, MAR. Bâtiment chargé de matières inflammables ou explosives destiné à incendier les vaisseaux ennemis.

Podem documentar el préstec en valencià en el diccionari castellà-català de Magí Ferrer (1836):

brulote, m. brulot.

La paraula francesa va passar primer pel castellà i des d’ací va ser adaptada en valencià. Cal dir que pel camí Pere Labèrnia (1840) va proposar vaixell de foc per a denominar eixe tipus de barco.

En el dcvb trobem la forma burlot, amb una definició insegura del terme:

3. BURLOT ant.
Espècie de nau? Una armada de 36 vaxells de guerra y burlots, Miquel Parets, i, 118.

Esta versió de la paraula pot ser una errada. A més, deu el seu caràcter insegur al fet que va ser agarrada del diccionari d’Aguiló (iec, 1914) , que indica en la bibliografia que provenia d’un manuscrit:

Miquel Parets
Manuscrit de la Biblioteca de
la Universitat.

L’entrada burlot en el diccionari d’Aguiló diu:

burlot1, Objecte de burla. Ex. : és el burlot de tothom. 2, «Una armada de 36 vaxells de guerra y burlots», Miquel Parets, i, 118. 3, Munt de garbes que’s fan prop de l’era, esperant la batuda, de manera que si plou la pluja no desgrani les espigues.

Curiosament, el diccionari d’Aguiló sí que conté la paraula brulot, però no la documenta, sinó que fa una remissió a la versió castellana:

brulot : brulote.