garrofa

La garrofa (Ceratonia siliqua) rep denominacions diferents (garrova; planta: garrofer, garrofera, garrover, garrovera) tant per la variació dialectal com perquè hi ha diverses varietats de garrofes. Sense fer distincions entre varietats, hem recopilat les denominacions següents:

Denominacions relacionades amb la planta i els fruits: badoc, banya de cabra, banyeta, blau, bledà, bord (o borda), bord de flor, borrell, borrer, borrera, boval, bugader, bugadera, carrasquenya, cassuda negra, cassuda roja, catxes (o catxa), catxeta, comuna, costella, costella d’ase, costella de bou, costellera, costellut, culona, de la faveta, de la mel, de la vora roja, de moro, de ramell, de santa Maria, del masclet, del pom, del pom d’Artana, del pom negre, del pom roig, del pom roig d’Onda, del rallador, del varejat, d’en Pau, des mestre, d’espilluc, duraió (o duraiona, uraiona), faldat, fina, garrofina, garrover, judeo, judio, llindar, llisa, matalafam, matalafera, melar, meler, melera, mollar, negra, negre, negreta, panesca, pentinat, pic d’abella, pic d’abella, roja, rojal, roquer, rossa, tendral, vedriana, vera, vermella, vieta, xopeta…

Alguns enllaços amb més dades:

  • Carbonell, Tormo, Colomina (2011): Tresor del valencià meridional
  • Govern de les Illes Balears (consulta: 27.07.2021): «Varietats locals de les Illes Balears»
  • Herrero Cabanyes, Josep (consulta: 27.07.2021): «El cultiu de les garrofes»
  • Johannis Mallorca (consulta: 27.07.2021): «Investigació varietats de garrover de Mallorca»
  • Nocions de Territori (consulta: 27.07.2021): «El Garrofer [Ceratonia siliqua L.]»

 

pro rata temporis

Pro rata temporis
Mostra d’ús de «pro rata temporis» en el francés del segle XVIII.

En la clàusula 4 de la Directiva 199/70/CE del Consell de la Unió Europea s’indica:

Quan siga adequat, s’ha d’aplicar el principi pro rata temporis.

Eixa expressió llatina significa ‘proporcional al temps’. És una expressió prou usual en l’àmbit notarial, la comptabilitat o el dret internacional.

com + per a/perquè

La gramàtica de l’iec (29.3.5.f) indica que no és propi de l’ús formal el contacte entre la conjunció com (la gramàtica de la rae diu que és una conjunció en 13.16.f) i la preposició o la conjunció final del sintagma posterior (que correspon a la segona part d’una construcció consecutiva). Josep Ruaix (1994) considerava que eixa construcció era «defectuosa»,  però la normativa actual preferix tractar-la com a tret estilístic associat als diferents registres.

Per tant, eixa construcció, que segons l’institut s’ha estés «darrerament», és correcta i, a més, habitual en els registres informals. L’Ésadir ha sintetitzat la qüestió en un quadre;  podem afegim alguns exemples més que mostren que la construcció s’estén a tots els registres:

  • Josep Cuní, «Paraula, missatge, responsabilitat», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «en transmetre aquestes novetats, ho fem de manera planera com perquè ajudin a formar-nos —als oients, als espectadors— un nou nivell, si em permeten, intel·lectual».
  • Vicenç Villatoro, «Paraula i imatge com a informació complementària», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «i ho feia —espero— acceptablement bé, tant com perquè em fitxés un dia tv3 i em posés a la redacció d’informatius».
  • Jordi Llovet, segons el llibre Converses literàries de Marta Nadal (1991): «però, en canvi, allà s’ha continuat produint perquè s’ha donat el bagatge suficient, als futurs lectors, com perquè no s’esverin davant d’una formulació assagística difícil de llegir, de pair, de treballar».
  • Miquel Porter i Moix, «Resum d’una experiència metodològica, com a homenatge», Anthropos, 58 (1986): «Indubtablement, la gran majoria dels universitaris eren consumidors de mercaderies cinematogràfiques i televisives, però pràcticament cap d’ells tenia coneixements suficients com per a intentar una aproximació científica […]».  
  • Quaderns de l’exili (1943): «hauríem pogut tenir a mà una força armada amb la necessària eficiència com per a fer avortar el moviment».  

A més d’això, la gramàtica de l’institut també considera poc adequada per als registres formals la construcció consecutiva tant/tan… com… seguida d’una construcció final. Amb tot, podem documentar eixa construcció qualsevol registre:

  • Quaderns de l’exili (1943): «[…] no va ser mai tan precària com per a abandonar-se sense remei a un art estranger».
  • Llorença Villalonga, Les temptacions (1966; edició de 2015): «Dona Francisca no era tan esburbada com per a recomanar-lo i respondre d’aquell perdut».
  • Vicent Ventura, «Tots els camins condueixen al psoe?», Vicent Ventura: un home de combat, a cura de Francesc Pérez i Moragon i Rafael Fresquet (1998): «Qui pot ser tan ingenu com per a creure que quan es produesca aqueixa substitució, el psoe reformarà l’aparell de l’Estat […]». 
  • Honoré de Balzac, Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà (2010): «atès que n’era tan amic com per a tornar a crucificar Crist si li ho hagués demanat […]».
  • Joe Abercrombie, «Temps durs sempre», Canalles, traducció de Valentí Martí i Sansaloni, revisió de José A. López Camarillas (2017): «no era tan idiota com per a creure això […]».

sectoritzar

Este verb no apareix encara en els diccionaris, però té un cert ús en llenguatges d’especialitat (educació, economia, paisatgisme), on apareix amb el substantiu sectorització (que tampoc apareix en els diccionaris habituals).

Una fitxa antiga del Termcat recollia el verb com a transitiu, i el definia «fer una sectorització». Ahir (08.07.2021) van respondre que consideren vàlids els dos termes:

Tant el verb sectoritzar com el substantiu sectorització són adequats en català i tenen ús en diversos àmbits.

Les definicions de sectorització són (consulta: 09.07.2021):

sectorització
(economia) f. Divisió en sectors.
(educació especial) f. Disseny dels serveis educatius externs als centres educatius de manera que les necessitats educatives especials de tots els alumnes es puguin atendre en el seu entorn geogràfic proper.
(paisatgisme) f. Divisió, durant la fase de disseny, de la superfície que es regarà seqüencialment en sectors coherents.

guixarot

Joc de fer guixarots
Joc de fer guixarots.

La paraula guixarot és una variant poc documentada de guixot ‘gargot, garramanxo’ que no apareix en els diccionaris i sobre la qual s’interessava una companya de l’Aoetic.

Com a documentació escrita, la podem trobar en obres de Jordi Puntí (Manlleu; veg. Google Llibres). A més, la xarxa també arreplega curiositats com un «joc de pintar fent guixarots» . A més, és significatiu pel que fa a l’extensió del terme la llibreria El Guixarot (Taradell) o el fet que s’utilitze esta paraula en les «Activitats de repàs de nivell Intermedi. Gramàtica i vocabulari» del bloc del Servei de Llengües de l’UAB (veg. pdf del 2013), on hi ha l’exercici següent en què cal localitzar el sinònim de gargot:

3. Hi ha qui pensa que les pintures de Miró són gargots que podria fer un infant.
a) guixarots b) fuetades c) grolleries

També podem documentar que es tracta també d’un cognom (veg. Ginés Guixarot); a més, hi ha la variant guixerot, que és un malnom de Felanitx (veg. Els malnoms felanitxers contemporanis de Miquel Roselló i Mesquida):

Nom: Guixer (2)
Transcripció fonètica: [ɟi’ʃe] Variants formals: guixer/a, guixeret/a, guixerot/a
Significat: Guixaire; qui treballa en guix, o qui ven guix (DCVB)
Documentació (font):
Història i cultura popular:
Motivació: Malnom motivat per l’ofici o ocupació d’algun dels membres de la família que el porta.
Etimologia: derivat del llatí gypsu, “guix”. (DCVB)
Cognom/s: Febrer

 

alegar

Les curiositats de l’ortografia fan que també hi haja un verb alegar (consulta: 05.07.2021) en valencià. El diccionari de l’acadèmia el definix amb una remissió al sinònim aregar:

aregar
1. v. tr. Ensinistrar (una bèstia) per al treball.
2. v. tr. Instruir o ensinistrar (a algú) en algun treball o algun negoci.

Per tant, convé que recordem que no és el mateix alegar (o aregar) que aŀlegar.

cambril

Este terme fa referència a una part de les esglésies catòliques:

(dnv) cambril
m. ART/REL. Cambra elevada i accessible que hi ha sovint darrere dels altars presidits per una imatge que rep una especial veneració.

Com que sol ser un element que hi ha darrere del sagrari, es denomina sovint més específicament trassagrari o reresagrari, termes que no apareixen en els diccionaris.

estapolany

Recopilant dels diccionaris habituals, esta paraula té les accepcions següents (consulta: 24.06.2021):

(gdlc) m. OFIC. ant. Tap.
(dnv) m. MED. Bastonet amb una monyica de cotó-en-pèl, de gasa o d’un altre material, utilitzat per a fer tocs en la boca i en la gola.
(dnv) m. OFICIS Bastó amb un tros de drap o d’estopa lligat en l’extrem, que s’utilitza com a tap o per a altres usos.
(diec) m. [ED] [LC] Tap fet d’estopa, d’un tros de drap, lligat a l’extrem d’un bastonet que s’introdueix a la boca de les cavalleries quan convé mullar-los alguna nafra amb vinagre.

Pel que sembla, els falta una accepció del món de l’art, tal com documenta el llibre d’Antoni Pedrola i Font Materials, procediments i tècniques pictòriques (1982-1988; consulta: 24.06.2021):

estapolany
Pa de fusta generalment tornejat, de 70 a 80 cm. de llargària, que porta lligat a un extrem una monyeca feta d’estopa recoberta de drap o de pell per tal de no malmetre la superfície damunt la qual es recolza, i s’empra a manera d’estintol per recolzar-hi la mà amb la qual es pinta, mentre és sostingut amb l’altra (cast. tiento).

El sinònim aguantabraç
Hi ha qui en diu també aguantabraç (veg. Vocabulari de belles arts, uab, 2007), però esta paraula no apareix en els diccionaris habituals, a pesar que sí que és un terme usual en el camp pictòric (possiblement més usual que estapolany).

brulot

El company Josep Lozano localitza esta paraula en el diccionari de Martí Gadea (1891). Es tracta d’una paraula agafada del francés brûlot. Segons TLFi:

Vx, MAR. Bâtiment chargé de matières inflammables ou explosives destiné à incendier les vaisseaux ennemis.

Podem documentar el préstec en valencià en el diccionari castellà-català de Magí Ferrer (1836):

brulote, m. brulot.

La paraula francesa va passar primer pel castellà i des d’ací va ser adaptada en valencià. Cal dir que pel camí Pere Labèrnia (1840) va proposar vaixell de foc per a denominar eixe tipus de barco.

En el dcvb trobem la forma burlot, amb una definició insegura del terme:

3. BURLOT ant.
Espècie de nau? Una armada de 36 vaxells de guerra y burlots, Miquel Parets, i, 118.

Esta versió de la paraula pot ser una errada. A més, deu el seu caràcter insegur al fet que va ser agarrada del diccionari d’Aguiló (iec, 1914) , que indica en la bibliografia que provenia d’un manuscrit:

Miquel Parets
Manuscrit de la Biblioteca de
la Universitat.

L’entrada burlot en el diccionari d’Aguiló diu:

burlot1, Objecte de burla. Ex. : és el burlot de tothom. 2, «Una armada de 36 vaxells de guerra y burlots», Miquel Parets, i, 118. 3, Munt de garbes que’s fan prop de l’era, esperant la batuda, de manera que si plou la pluja no desgrani les espigues.

Curiosament, el diccionari d’Aguiló sí que conté la paraula brulot, però no la documenta, sinó que fa una remissió a la versió castellana:

brulot : brulote.

trage

  1. Esta paraula ja ha segut inclosa en el dnv (consulta: 14.06.2021):

    1. m. [col·loq.] INDUM. Vestit complet d’una persona.
    2. m. [col·loq.] INDUM. Vestit peculiar d’una classe de persones o d’un lloc determinat.
    3. m. [col·loq.] INDUM. Conjunt de jaqueta i pantaló, a vegades amb jupetí, que es fa de la mateixa tela.
    4. m. [col·loq.] INDUM. Vestit femení d’una sola peça.
    5. d’eixe color tinc jo un trage V. color 24.
    6. tallar un trage (a algú) loc. verb. Criticar-lo.

    Esta paraula ja apareixia en el Salt 2.0 (abans del 2002):

    trage m. Vestit 2.

    La paraula no apareixia encara en els diccionaris habituals. De fet, la paraula vestit, que havia quedat reduïda generalment a designar una peça de roba que solen portar les dones, ha recuperat part del seu valor com a hiperònim indumentari.

  2. En l’àmbit dels mitjans de comunicació —i per contextualitzar la forma que donava el Salt— hem d’assenyalar que Ésadir recollia (i manté encara) una forma alternativa per a la tvc:
    Versió anterior de l’Ésadir Versió actual de l’Ésadir (14.06.2021)*
    trajo
    ús restringit
    no recollit al DIEC
    Lleng. col·loquial.Vestit d’home.
    trajo
    » ús informal ús informal
    » no recollit al DIEC no recollit al DIEC
    Recollit, entre altres obres, al DDLC i al DCVB.
    Lleng. col·loquial.
    Vestit, especialment el que està format per una jaqueta i uns pantalons del mateix teixit.
    Variant: tratge.
    Castellà: traje.

    Podem observar que incorporen l’alternativa tratge, sense tindre en compte que la forma fixada per l’avl és trage.

    * L’endemà de fer la fitxa i comentar-los el cas, l’«Equip ésAdir» em comunica que afigen la variant trage.
  3. En el dcvb ja podíem trobar esta entrada:

    1. TRAJO m.
    || 1. Manera de moure’s o d’obrar; aspecte, semblança exterior d’una persona o cosa (Ripollès, Empordà, Segarra, Mall., Men.); cast. trazas. A vós, que dexant les pompes mundanes | seguint l’umil trajo del gran Rey del cel, Passi cobles 4. «Aquest home té un trajo que no m’agrada gens». «El secretari té tots els trajos de ser un estrafolari». «L’avi era un trajo d’homo que pareixia un gegant». Axò té trajo d’esser el convent, Penya Mos. iii, 94. «Hi ha trajos de ploure». «Aquest malalt té mals trajos».
    || 2. Manera especial de vestir (val., men.); cast. traje. Trajo: Cultus, habitus, ornatus, vestitus, Torra Dicc. May solen les vèrgens estar sens enueja | quant veuen les altres ab trajos subtils, Viudes Donz. 242. Y ab aquests trajos novells, | quant volen exir de casa, Cobles Marquesota.
    || 3. Gales, adorns minuciosos o puerils (Escrig-Ll. Dicc.). Trajos: galas, dengues, usos, adornos, Ros Dicc. 233. Aquesta senyora era gran festejadora e inventora de trajos, Villena Vita Chr., c. 117.
    || 4. Vestit, la roba completa que du una persona per vestir; cast. traje. Sobre certs punts dubtosos dels trajos que es durien més en lo ball, Genís Julita 96. Com muden los trajos, lo viure ha mudat, Costa Poes. 125. No té tants de trajos com un elegant, Maura Aygof. 50.
    Var. form.: traio (en l’accepció || 1);—trage (en l’accepció || 4). Aquesta darrera forma es pronuncia amb catalana en valencià (tráʤe o traʧe) i amb j castellana en mallorquí i menorquí (trájχe).
    Fon.: tráʒu (or., men.); tráʒo (mall.); tráju (Empordà, Garrotxa); tráʤu (alg.).
    Etim.: pres del cast. o port. trajo, mat. sign. ||1 (cf. Corominas DECast, iv, 524-525).