baula perduda

Els diccionaris habituals (dval, dnv, gd62, gdlc, diec) no contenen esta expressió, popularitzada en l’àmbit de la paleontologia —on no pareix que es considere un terme científic adequat (veg. Discovering our world de Singh i Shook )—, però que existix abans (si més no en anglés [missing link] i en àmbits diversos; veg. Google Llibres) sobretot en altres àmbits on la metàfora té una utilitat semblant.

En anglés és missing link (veg. webster ; oxford ), en castellà és eslabón perdido (veg. drae ). En valencià semblava preferible durant un temps l’expressió graó perdut (veg. Google Llibres) o més encara anella perduda (veg. Google Llibres). En italià hi ha anello mancante, cosa que refermava l’opció per anella perduda. Podem observar que la intervenció del Cercaterm (consulta: 19.11.2021) ha donat preferència a la forma baula perduda:

ca baula perduda, n f
es eslabón perdido
fr chaînon manquant
en missing link
Ciències de la Terra > Paleontologia

Definició
Forma fòssil hipotètica intermèdia entre dues espècies o grups, especialment entre els humans i els simis.

A pesar de no tindre encara una definició en els diccionaris, l’expressió és utilitzada amb normalitat, com podem vore en diverses obres d’Enciclopèdia Catalana (consulta: 19.11.2021). En l’entrada «El naixement de l’home» de l’Enciclopèdia temàtica Proa es comenta la inadequació del terme en el camp de la paleontologia:

El 1890, un metge holandès, Eugene Dubois, va fer un viatge a les illes de la Sonda, amb l’esperança de descobrir allò que al seu temps s’anomenava la «baula perduda», la forma de transició entre els simis i l’home. L’any següent, en una localitat de Java, va trobar un crani parcialment conservat, algunes dents i un fèmur, restes que va atribuir a una espècie que es va anomenar Pithecanthropus erectus. A partir d’aleshores a moltes regions de la Terra es van descobrir fòssils amb característiques semblants a les del Pithecanthropus, que van fer possible parlar d’una forma humana primitiva, forma que ja no era un simi però encara no era com nosaltres. Amb tot, l’expressió «baula perduda» no és correcta, perquè suggereix una única espècie de transició entre els simis i l’home, i sabem que no és així.

ecoparc

Este terme ja apareixia ja en el dciamb (any 2000):

ecoparc Instal·lació espaiosa destinada a la recepció i el tractament de residus [ang: eco-park]

Encara estava en estudi en el Cercaterm (maig 2009), on tenien esta fitxa (que va ser validada en el Diccionari de gestió ambiental del 2017):

ecoparc
Ciències de la vida > Medi ambient
ca ecoparc, m
es ecoparque
es punto limpio
fr ecoparc
en ecopark

Complex de tractament de residus orgànics basat en criteris de sostenibilitat que combina en un mateix recinte diverses instal·lacions per valorar els diferents tipus de deixalles.

De totes formes, l’any 2008 l’havia admés el Diccionari de les ciències ambientals de l’iec:

ecoparc m.
residus/tecnologia
Instal·lació de tractament integral de residus, que comprèn els processos de metanització, compostatge, embalatge, etc.
en eco-park
fr ecoparc, parc écologique
es ecoparque

malany

  1. El dgfpastor i el dcvb recollien esta paraula (posteriorment també l’ha incorporada el dnv ):

    (dcvb)  ║ 1. m. Desgràcia; malanança. Que nunca li manca renyina y malany, Viudes donz. 10.
    ║ 2. m. Drap amb què es tapa la caixa de morts a l’església (Pego).
    ║ 3. interj., var. de mal haja. «Fuig d’aquí, tu, malany!» (Empordà). «Ni tu ni malany!» (Mall.). a) S’usa com a adjectiu, aplicat a persones o coses que es consideren dolentes. Es una flauta de canya | i un malany de rebequet, Rector de Vallfogona (ap. Aguiló Dicc.). «Ha passat un malany de ca i m’ha pres sa bereneta» (Men.). «Per un malany de dona he de passar tots aquests martiris!» (Men.).

  2. A la Vall (Valldigna, 2009) és habitual en l’expressió donar malany, construcció que ha donat lloc a un qualificatiu, donador -ra de malany. També hi ha llocs on l’expressió donar més faena que un porc solt és donar més malany que un porc solt. A més, Joan Ramon Borràs Hernandis (09.12.2009) mos aporta la possibilitat «fer malany»:

    A la Ribera (el meu poble és Albalat de la Ribera) també usem les expressions «donar malany» (amb el sentit de ‘donar faena’, ‘donar quefer’, ‘molestar’…) i «fer malany» (‘causar desgràcies, danys’; ‘fer malifetes’): La riuada ha fet molt de malany; Aquells xiquets sempre esran fent malany).

derelicte

Feia temps que mirava d’esbrinar si hi havia cap terme més concret que restes o despulles (que eren les opcions del decascat, edició del 1989) per a les dos primers accepcions del castellà (drae, 2001; 2021) pecio:

1. m. Pedazo o fragmento de la nave que ha naufragado.
2. m. Porción de lo que ella contiene.

Al juliol del 2009 vaig trobar en el Diccionari d’història de Catalunya (Edicions 62, 1999) els termes peci i derelicte (veg. gdlc). Bé, després de la sorpresa inicial amb el peci, no el documente en cap obra de referència i supose que deu ser un intent d’adaptació del pecio castellà. A banda d’eixa errada, trobe que el Termcat confirma l’altra opció:

ca derelictem
es pecio
en shipwreck
en wreck
Conjunt de restes d’una embarcació enfonsada.

En francés eixe concepte es denomina épave (atilf):

1. En partic. a) Domaine mar. Débris de navire, de cargaison, objet quelconque abandonné à la mer, coulé au fond, flottant ou rejeté sur le rivage (souvent à la suite d’un naufrage). Un lot d’épaves. Il y a quelque chose. On dirait une épave à demi enfoncée dans le sable. —Ah! s’écria Pencroff, je vois ce que c’est! —Quoi donc? demanda Nab. —Des barils, des barils, qui peuvent être pleins! répondit le marin (verneÎle myst., 1874, p. 221). L’épave d’un navire démâté qui flotte au gré des courants (claudelSoulier, 1929, 1re journée, I, p. 652) :

  • 1. Cette semaine-là, qui fut brumeuse, une grosse barque de Nantes se perdit sur un écueil de la chaussée de Sein. Des épaves arrivèrent à la côte : des rames, des morceaux de coque, un canot en bon état, des tonneaux d’eau potable, un baril de vin rouge, et trois cadavres… quéffélecUn Recteur de l’Île de Sein, 1944, p. 25.

I en italià es diu relitto (segons De Mauro):

4. s. m. co ciò che resta di una nave naufragata o di un aereo precipitato: avvistare un r., denunciare alla capitaneria il ritrovamento di un r. | qualsiasi oggetto che si trovi in mare alla deriva, sul fondo o sulla costa: un r. si è incagliato tra gli scogli.

metre quadrat

El símbol del metre quadrat és m2. De vegades s’utilitza la forma amb la xifra sense el format de superíndex (m2) per desconeiximent o perquè l’instrument utilitzat per a escriure no permet posar la xifra com a superíndex. És el cas d’alguns usos convencionals en àmbits de l’urbanisme on s’utilitzen les abreviatures m2s i m2st per a expressar ‘metre quadrat de sòl’ i ‘metre quadrat de sostre’ (mos ho van comentar Maria Adoració Benito el 16.12.1996, i Violant Gosp el 14.03.1998). Eixos usos convencionals i conjunturals solen ser creatius i tenen variacions: m2/st, m2 st, m2st…

En castellà les formes habituals són m2s (‘suelo’) i m2t (‘techo’). En valencià, com que la grafia m2s tant podria referir-se a ‘sòl’ com a ‘sostre’, la qúestió s’ha resolt en conseqüència (veg. «Abreviacions i acrònims», Departament de la Vicepresidència i de Polítiques Digitals i Territori; consulta: 04.11.2021):

  • m2 s: metre quadrat de sòl
  • m2 st: metre quadrat de sostre

En tot cas, encara que creem abreviatures per a usos ocasionals (afegint o no espais, barres o punts: st, st., /st…), convindria mantindre el símbol amb la forma fixada internacionalment per al metre quadrat (m2).

premsa groga

Denominació que rep la premsa sensacionalista. El terme és una traducció de l’anglés yellow press o yellow journalism. John  Simkin descriu l’origen del terme en Spartacus Educational (consulta: 2001; 02.11.2021):

In 1883 Joseph Pulitzer purchased New York World for $346,000. The newspaper was turned into a journal that concentrated on human-interest stories, scandal and sensational material. Pulitzer also promised to use the paper to “expose all fraud and sham, fight all public evils and abuses, and to battle for the people with earnest sincerity”. The newspaper was extremely popular, especially the cartoons of its main artist, Richard F. Outcault. In 1895 William Randolph Hearst purchased the the New York Journal, and using the similar approach adopted by Joseph Pulitzer, began to compete with the New York WorldPulitzer responded by producing a colour supplement. This included the Yellow Kid, a new cartoon character drawn by Richard F. Outcault. This cartoon became so popular that William Randolph Hearst, owner of the New York Journal, offered him a considerable amount of money to join his newspaper. Joseph Pulitzer now employed George Luks to produce the Yellow KidHearst also reduced the price of the New York World to one cent and including colour magazine sections. As a result of the importance of Outcault‘s Yellow Kid character in these events, this circulation war between the two newspapers became known as yellow journalism. The tactics used by the New York World and New York Journal increased circulation and influenced the content and style of newspapers in most of the USA’s major cities. Many aspects of yellow journalism, such as banner headlines, sensational stories, an emphasis on illustrations, and coloured supplements, became a permanent feature of popular newspapers in the United States and Europe during the 20th century.

El dnv (consulta: 02.11.2021) ha arreplegat el terme:

premsa
9.
premsa groga f. PERIOD. Premsa sensacionalista.

vindre + prep. + infinitiu

Vindre a + infinitiu
La construcció del verb vindre seguida de la preposició a i d’un infinitiu, s’utilitza de manera usual amb la fórmula «vindre a ser» que expressa idea d’aproximació, de semblança  o equivalència aproximada. Esta construcció no apareixia recollida entre les possibilitats del verb venir en el dec (1993) però sí que s’utilitzava en les definicions. Per exemple:

tecnologia
f. TECNOL 1. Ciència que tracta de les arts industrials, de tal manera que ve a ésser com la teoria de la indústria pràctica.

tigrinya
m. LING Llengua etiòpica, de la família afroasiàtica, que ve a ésser una forma evolucionada del gueez, parlada pels cristians de Tigre i Eritrea.

Les guies de referència normativa o estilística consideraven que eren preferibles altres construccions:

  • Josep Lacreu Cuesta (Manual d’ús de l’estàndard oral, 1990): «venir a + infinitiu […] en nivells formals es consideren preferibles altres construccions per a expressar la idea d’aproximació».
  • Joan Solà Cortassa (Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona, 1995): «venir a + infinitiu: construcció considerada no genuïna. A l’ajuntament de Barcelona es recorrerà a les expressions equivalents […]».

La gramàtica de l’avl (2006) i la de l’iec (2016) han admés la construcció amb valors d’aproximació o de justificació (i l’iec afig el valor de culminació):

(avl, 2006) c) La perífrasi «vindre a + infinitiu» té, en general, un valor aproximatiu, però amb el verb dir adquirix un matís de justificació:

Això ve a ser el mateix que em va contar ella.
T’ho vinc a dir perquè m’agradaria saber què en penses.

(iec, 2016) j) La perífrasi «venir a + infinitiu» presenta valors diferents segons el context en què s’utilitza. D’una banda, pot referir-se al resultat o a la culminació d’un procés o d’una situació prèvia: Aquesta publicació ve a omplir el buit que hi havia en aquesta matèria; Mil obstacles havien vingut a entrebancar la realització de l’empresa. De l’altra, pot assolir un valor aproximatiu equivalent a les expressions adverbials més o menys o si fa no fa, amb què a vegades es combina: Tots dos veniu a tenir si fa no fa els mateixos símptomes; Al capdavall, tot ve a ser el mateix; Aquell aparell ve a costar el doble que aquest.

valorització

El substantiu femení valorització pertany a la terminologia mediambiental (gestió de residus). Fa uns anys apareixia en el dgamb (1997; no apareixia encara en els diccionaris habituals):

valorització
f. Conjunt d’operacions que tenen per objeciu que un residu torni a ser utilitzat, totalment o parcialment.

El diec encara no l’ha recollit (consulta: 29.10.2021), però el dnv sí que ha incorporat el terme:

valorització
f. ECOL. Procés pel qual un residu o un component d’un residu torna a ser útil.

en (preposició)

Terminis
En el cas dels terminis, les preposicions en i dins de tenen valors diferents. La preposició en s’utilitza per a indicar un termini: «ho faré en tres dies», que indica el temps de l’interval temporal que haurà transcorregut; i la preposició composta dins de, per a assenyalar l’interval de temps «durant el qual o abans del final del qual s’ha d’acomplir un fet» (giec, 19.5.2.d): «ho faré dins de tres dies».

El matís diferencial que pareix que vol establir la gramàtica és: en el primer cas s’apunta al «temps màxim d’una situació» (31.3.1.a); el segon cas es centra en determinar que l’esdeveniment s’ha de produir en l’interior del període. A pesar que no pareix que siguen matisos distingibles ni necessaris, en el llenguatge juridicoadministratiu —un àmbit on els terminis són rellevants i sovint discutits— és habitual utilitzar estes possibles diferències per a elaborar normes i dictar resolucions. En general, tal com comenta Abelard Saragossà (per missatge electrònic): «La cosa és tan simple com això: les dos preposicions indiquen interioritat, de manera que expressen el període temporal dins del qual es produirà un fet (sense més especificacions).»

‘Al cap de… a comptar des d’ara’
D’altra banda, per a indicar la quantitat de temps abans d’un fet, com ara: «la representació continuará en/dins de cinc minuts», que són expressions usuals, la gramàtica de l’iec no preveu que en tinga eixe ús equivalent a «d’ací a».* Sí que considera que dins (de) (giec, 19.3.4.3.c; consulta: 21.10.2021) té un valor pròxim a ‘al cap de… a comptar des d’ara’, però no li dona exactament eixe ús, cosa que induïx l’Optimot (fitxa 7678/3) a indicar que ni en ni dins (de) són adequades amb el valor ‘d’ací a’ temporal. Carles Riera tracta estos valors de dins (de) en «Expressió del termini d’una durada amb temps previ» (Llengua Nacional, 61).

* La giec (31.3.1.a) comenta que la preposició en indica «el temps màxim d’una situació» i no es pot combinar «amb predicats que designen estats o processos que no han d’arribar a un punt final de culminació». Confronta dos exemples d’ús de la preposició: «Vaig llegir Les veus del Pamano en dos dies» / «Va estar malalt en una setmana». El segon cas no és possible. No he trobat que la gramàtica comente el cas: «Estarà malalt en una setmana», que té el sentit de ‘d’ací a una setmana’, on no hi ha punt de culminació, però sí que hi ha punt d’inici.

A pesar de la prevenció normativa, podem pensar que la versió amb la preposició en és una versió semblant a «la correlació de… en amb valor temporal» (De hui en tres setmanes), i a la «correlació amb un sintagma preposicional precedent amb de» (D’ara en avant tancarem a migdia) (gcc, 20.4.3.3). També es pot pensar en una variació semàntica d’una oració conceptualitzada com si fora durativa (gcc, S 11.5.1.4 [83.c]; 11.4.3 [28.b]). És a dir, adaptant o (re)interpretant els exemples trets de la gcc:

83.c «L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en un període no superior a deu anys» > L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en deu anys (‘al cap de deu anys a comptar des d’ara’)
28.b «L’ànec estarà llest en una hora» (‘durant una hora’?) > (‘al cap d’una hora a comptar des d’ara’)

És possible que el problema per al rebuig normatiu d’esta construcció siga que també s’utilitza en castellà, on la normativa de la rae —no he sabut trobar cap indicació sobre això en la seua gramàtica— no l’accepta, tal com indica la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque y Demonte (1999; 48.1.2.1):

A) Los complementos formados por <en + sintagma nominal cuantificado>

Este tipo de complementos tiene dos acepciones; en un caso se trata de un CA durativo, en el otro, de un CA de localización. Obsérvese la diferencia entre ambos significados:

(12) a. Pintó la puerta en dos horas.
b. En un par de horas te llamo y te cuento lo que ha pasado.

En (12a), en dos horas mide el tiempo invertido en pintar la puerta, mientras que en (12b), en un par de horas indica el momento en que tienen lugar los eventos denotados por llamar y contar y no el tiempo que se invierte en llamar y contar. Nos ocuparemos aquí únicamente del primer significado, sin volver a hacer referencia al segundo.18

18 Debemos señalar que ni el drae ni el due recogen esta acepción. Por otra parte, Gómez Torrego (1989: 339) condena este uso como anglicismo y dice que en estos casos en debe sustituirse por dentro de.

No sé si ha de considerar-se necessàriament un anglicisme, però el cas és que em sembla que és eixa mateixa construcció la que trobem en L’espectre del senyor Imberger d’Henry de Gorsse i Henri Clerc (1922; sobre un conte de Frédéric Boutet), traducció del valencià Joaquim Montero Delgado (1924):

Max.—El temps de treure el cotxe del garage, i estic a les seves ordres.
Ferraud.—All right! (Surt Max.)
Carlota (A Ferraud.).—Fins ara mateix. En deu minuts, estic llesta.
Lluciana.—Jo tampoc trigaré.

Tractar d’explicar i acceptar esta construcció i els valors que pot tindre hauria de ser la funció de la normativa. I sempre seria més útil rebutjar-la amb una explicació clara del motiu que rebutjar-la sense cap explicació.

Nacht und Nebel

Calixto Avila Rincón (El Nacional, 26.12.2000) explica que el comandant suprem de la Wehrmacht, mariscal Wilhelm Keitel, és l’autor del decret Nacht und Nebel (nit i boira), publicada el 12 de desembre de 1941:

Les persones que en els territoris ocupats cometen accions contra les forces armades han de ser transferides al Reich per a que siguen jutjades per un tribunal especial. Si per alguna raó no és possible processar-les, han de ser enviades a un camp de concentració amb una ordre de reclusió vàlida, en termes generals, fins al final de la guerra.
Parents, amics i coneguts han d’ignorar la sort dels detinguts: per això, aquests últims no han de tindre cap classe de contacte amb el món exterior. No poden escriure ni rebre paquets ni visites.
No s’han de transmetre a cap organisme estranger informacions sobre la vida dels detinguts.
En cas de mort, la família no ha de ser informada fins a nova ordre. Falta encara una reglamentació definitiva sobre aquest aspecte de la qüestió.
Les disposicions anteriors són vàlides per a tots aquells detinguts sobre els quals, durant les diligències de la reclusió per raons de seguretat realitzades per l’Oficina Central de Seguretat del Reich, hi haja l’anotació «Nacht und Nebel».

Este text és una versió de l’orde. No l’he poguda comparar amb els documents originals. Podem trobar una altra versió en el document 125 de “Führer-Erlasse” 1939-1945. . I també una descripció de d’eixes actuacions en el Journal officiel du Commandement en chef français en Allemagne (1945-1949; pàg. 383) o en Trials of War Criminals Before the Nuremberg Military Tribunals (pàg. 550-551). A més, fins i tot podem llegir en Procès des grands criminels de guerre devant le tribunal militaire international : Nuremberg, 24 novembre 1945 – 1er octobre 1946 el testimoni de l’acusat Keitel sobre estes decret durant el juí de Nuremberg.
Informació relacionada:
• Lothar Gruchmann (1981): «”Nacht- und Nebel”-Justiz. Die Mitwirkung Deutscher Strafgerichte an der Bekämpfung des Widerstandes in den Besetzten Westeuropäischen Ländern 1942-1944»
Trials of War Criminals Before the Nuernberg Military Tribunals (1946-1949)
• «Nacht-und-Nebel-Erlass» (Wikipedia)

Els nazis elegien fórmules poètiques per a referir-se als seus crims i atrocitats. Una altra designació era Meerschaum (bromera de la mar) i, tal com la vida efímera de les bombolles que es formen sobre el líquid, els deportats classificats amb aquesta imatge havien de diluir-se sense deixar rastre. Els uns i els altres deportats estaven destinats, doncs, a ser engolits pel no-res, eren com bromera de la mar o bé desapareixien en la nit i en la boira. Himmler, tal vegada inspirat poèticament, va prendre aquesta expressió del llibret de l’òpera de Richard Wagner L’or del Rin, quan Fafner diu als nans del bosc: «Seid Nacht und Nebel gleich!» (sigau com la nit i la boira). És a dir, desaparegau.

El 27 de juliol de 1944, el mariscal Keitel engegava el Kugel Erlass (decret bala):

Tot presoner de guerra evadit i capturat, oficials i suboficials inclosos (exclosos els anglesos i els americans) ha de ser posat a disposició del cap de la Policia de Seguretat. Naturalment, aquesta mesura no s’ha de divulgar per cap motiu. No se n’informarà els altres presoners (…). «Evadit no recuperat» serà també la resposta que es donarà a les preguntes de la Creu Roja Internacional.

Més tard, aquest decret va ser també vàlid per als treballadors civils que desertaven i per als soldats enemics fets presoners, inclosos anglesos i americans.